A la memòria del Alberto i el Josep - 20-4-2013

"L’estela dels absents ha estat prou poderosa per activar la necessitat d’apuntalar aquest sentiment de pèrdua amb una estona compartida. Tant als qui som aquí en presència com els qui també ens acompanyen en essència des de la distància, ens ha sobrepassat l’adéu sobtat i prematur de l’Alberto, altrament conegut com “el Rubio petit”, malgrat la seva grandesa. I, també uns mesos enrere, el decés del Josep Vila, mestre i monitor dels interns. Dos comiats que, per la seva naturalesa d’inesperats i fulminants, deixen el personal trasbalsat.

Però com que la condició humana, per un instint elemental de supervivència, és destra per retenir els bons records, ens calia fer aquest exercici de posada en comú i reviure plegats, com sempre hem fet, instants guarnits de rialles, d’episodis quotidians i banals, si voleu, però que ara prenen una trista dimensió. I no hi podem fer res més.

Als qui som aquí ens uneix l’argument d’aquells anys viscuts al Col·legi Residència però també ens vincula l’estimació per totes les animetes que han estat protagonistes de tants moments impagables que tenim ben desats a la memòria. Gent com l’Alberto, net de cor, llarg de cama i eternament despentinat aleshores —perquè tantes hores de bàsquet desfan la clenxa de qualsevol—, el tenim tatuat a la memòria amb els regalims de suor baixant-li front avall després de pujar del pati. I, acte seguit, escrivint fórmules de “mates” a la pissarra amb la velocitat pròpia de qui dominava el tema i l’entenia. “Ni idea, es que no tengo ni idea. Si es que lo he sacao por chiripa, no te creas...!”, insistia ell, sempre incrèdul de les seves possibilitats en aquesta matèria.

Retrobar-lo, després de molts anys sense veure’l, va ser constatar que l’essència la mantenia intacta i que la seva ànima de nen inquiet i captivat per l’esport la seguia portant ben endins.

I ara, quan ens ve tan de nou haver de començar a fer creuetes prematures i definitives en la nostra llista de gent que ha passat pel CRA, —i per tant, prou jove per no haver de marxar per sempre—, l’únic que se’ns acut pensar és que, com a mínim, “el més enllà”, comença a posar-se interessant sabent que l’Alberto i el Josep ja hi fan estada. Volem fer costat al sentiment dels de casa seva alguns dels quals avui també són aquí com ara la dona del Josep. Gràcies, M. Dolors, per venir. Tan de bo que el dol que aquestes famílies els toca passar pugui veure’s acompanyat pel nostre testimoni d’empatia i solidaritat.

Benvolguts Josep i Alberto, no ens cansarem de demanar, des de la nostra estima pel vostre record, que la terra us sigui lleu. Un petó immens a tots dos. Ens veiem."

Aquestes van ser les darreres paraules que la Rosa Mª va escriure en nom de tots per concloure l'homenatge del Alberto i del Josep a l'esglesia de l'Arbpç.

L'acte no podia haver estat mes emocionant ni mes emotiu...la resposta per part dels companys tampoc. Un total de 18 persones ens vàrem reunir per l'ocasió. Impresionant!! Varem ser companys als anys 70 a una classe de 25 alumnes  i al 2013 n'aconsseguirem reunir 18...i es que tant l'Alberto com el Josep eren persones que es feien estimar...dissabte en vàrem tenir la prova.

Gràcies a tots els que vàreu venir i gràcies també als qui per un motiu o altre no vareu poder compartir aquest petit homenatge.

I si em permeteu, un agraïment especial al company i Mossén Jesús Sans que va oficiar la missa la qual cosa la va fer si cal molt més especial.