Quan l’altre dia 7 de
setembre amb la cerveseta de fons el Francesc Rosell tot recordant al
Josep Vila va mencionar que els hi posava el disc del Lluis Llach del
gener de 1976 amb “La gallineta” els vaig recordar que era jo qui
la posava ja que m'havia apropiat del tocata de la Resi i el tenia a
la habitació que ocupava amb el Josep Maria Fortuny, i que posava
una i altra vegada aquest disc perquè jo havia estat al concert del
15 de gener de 1976 al Palau d'Esports de Barcelona.
No cal que us recordi la
lletra de “La gallineta”, prou coneguda. Però sí que vull
presentar-vos aquesta altra cançó que tot i ser del segle XIX crec
que té força actualitat.
Quic-qui-ri-quí
Quic-qui-ri-quí,
quic-qui-ri-quí.
Coc-co-ro-co-ro-co-có.
Jo tinc un
gallet músic
que no té
curt mica el bec,
canta fort
quec-que-re-quec,
Quic-qui-ri-quí,
quic-qui-ri-quí.
Coc-co-ro-co-ro-co-có.
És l'Espanya
un embolic
que no ha més
que enfarfec,
la llei sols
apoia el ric,
perquè el
poble és un badoc.
Quic-qui-ri-quí...
Que la
Constitució
no ha de ser
una plataforma
que de
reforma en reforma
vaja de mal
en pitjor,
perquè el
Govern amb això
puga fer
sempre tic, tic.
Quic-qui-ri-quí...
La llei ha de
marcar clar,
només que
amb punt final,
el que tothom
sia igual,
sia gran, xic
o mitjà,
i el que no
es vulgue igualar
escapçar-lo
tot en sec.
Quic-qui-ri-quí...
Amb la
nacional Caixeta,
que és del
poble les suors,
no s'han
d'engreixar traïdors
que li facin
la barbeta,
no viure amb
esquena dreta
el que hi sap
clavar pessic.
Quic-qui-ri-quí...
La
responsabilitat
dels senyors
del ministeri,
si no és que
sia un misteri,
será lo bé
de l’Estat,
fent pagar a
qui ha pecat
sens
respectar Rei ni Roc.
Quic-qui-ri-quí...
Aixís lo
gallet cantà
per fer
entrar tots en raó
com lo gall
de la Passió,
quan Pere a
Cristo negà,
i al que no
es vulga
esmenar
li clavarà
sempre el pic.
Quic-qui-ri-quí..
De “Cançons anònimes del segle XIX”, cantades pel
Xavier Ribalta als concerts que va fer junt amb el Paco Ibáñez del
15 al 19 de maig de 1996; i que estan recollides en un llibret editat
per l’Ajuntament de Barcelona sota el títol de “La cançó
d’avui i de sempre...”
Un dia que anava a fer el
canvi de classe m'estava a la porta de 6è quan va sortir disparada
l'Ana, la profe de Mates i Ciències. Li vaig preguntar: Ana, què
et passa? Em va respondre amb el seu accent andalús, com diu el
Miquel Vila. ¡Que estos niños son insoportables! I va
continuar molt esvalotada corrent cap a la classe que li tocava
desprès. Vaig entrar a l'aula i vaig preguntar: Què l'heu fet a
l'Ana? No se qui va respondre, però el que va dir va ser això:
Res, que el Robert l'ha demostrat a la pissarra que dos més dos són
cinc, i no ha trobat una altra explicació. Jo em vaig mirar el
que estava escrit i, la veritat, amb els meus coneixements de mates
de la època, que es remuntaven al meu Batxillerat Elemental i amb
molt d'odi per la matèria, doncs tampoc vaig veure como era
inevitable arribar a la conclusió de que 2 + 2 = 5.
