El Josep Vila va morir el 18 de juliol a la Pica d'Estats, sembla que de mort sobtada.
El "Jolu" em fa arribar aquesta imatge del qui fou monitor nostre del internat, de qui guardarem sempre un gran record i que el Jolu el descriu com qui "Va ser un molt bon company"...
Jo particularment el definiria com una persona que sabia ser alegre però també disciplinada quan tocava. Un tipus del que en diriem amb "ma esquerra"...
També el podem veure a la foto de la trobada que vàrem cel.lebrar l'any 97 a Llorenç del Penedes al restaurant "El petit priorat de Banyeres" en l'apartat Trobades.
El Josep era un gran excursionista i els seus amics del grup Corriols on pertenyia li van fer un video d'homenatge que podeu veure al següent enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=f5_ppRzifTA
Els qui et varem conneixer et recordarem sempre Josep !
Jo penso que no el vaig coneixer però he vist el vídeo i m'ha emocionat molt... es veu que tenia molt bons amics.
ResponEliminaAnna
Jo el recordo com si fos ara perquè varem compartir mes de 600 nits al internat amb ell i el Jordi, el seu company i també monitor. Al sopar de la trobada del 97 va venir i em va fer moltissima ilusió. A la darrera trobada del juny d'enguany no se perquè no va venir.
ResponEliminaUna abraçada allà on siguis!
Quan divendres la Maria Josep Sans ens va comunicar la notícia ningú dels presents s'ho podia creure. Dissabte vaig cercar informació a Internet i vaig veure molts llocs on es parlava d'ell i trobar una foto. Us invito a que cerqueu i llegiu tot el que es diu d'ell. Penso que els que l'heu conegut estareu molt d'acord amb el que ha escrit en Miquel.
ResponEliminaPer mi, que només vaig estar al curs 75-76 a la Resi, tal i com li vaig dir al Miquel, va ser un molt bon company amb el que vam compartir hores de fer la petar i les vicissituds d'aquell curs. La seva responsabilitat cap als interns l'impedia venir-se amb nosaltres: el Josep Maria, la Luci, la Rosa, la Fortu i jo mateix; quan sortien al capvespre a fer una cerveseta al poble o amb el 600 de la Fortu una mica més enllà. Tot i que compartia la responsabilitat amb el Jordi. Però mai hagués abandonat les seves responsabilitats.
Els seus alumnes se l'estimaven molt i s'ho mostraven cada dia. I no ho dic pel moment en que el recordem. És el que jo vaig veure dia rere dia durant el curs que vaig estar a la Resi.
Anys més tard me'l vaig trobar a Vilanova, al Centre de Recursos del Garraf, a la presentació d'uns dels primers CD's que va fer el Departament d'Educació per informar del que hi havia en aquests llocs.
Crec que desprès ens vam tronar a trobar, ara sí que no se si a Vilafranca o a Barcelona, per un motiu molt similar. Desprès ja no va a haver continuïtat.
Des de divendres i sobretot dissabte dins meu no para el seu record. Només afegir que van ser dies molts agradables els que vam compartir a la Resi.
Salut!
José Luis
Casualitats de la vida m'ha arribat avuiaquest escrit sobre el Josep;
ResponEliminaCalafell, 20 d’octubre de 2012
Senyors,
Els vull fer partícips del cas que en aquests moments m’està succeint des de les “espanyes”.
Miraré de resumir. Em dic M. Dolors Terrón Sacristan, i el dia 18 de juliol d’enguany el meu marit, Josep Vila i Pellicé, va morir pujant a la Pica d’Estats. Era mestre, i va treballar en diverses escoles i molts anys a la Universitat de Barcelona, al departament de Publicacions. Els darrers anys va estar exercint en un CRP (Centre de Recursos Pedagògics) i per tant, era funcionari, defensor del català i de Catalunya.
Deixant passar el mes d’agost, a primers de setembre vaig posar-me en contacte amb el nostre advocat de Barcelona, perquè em dugués a terme totes les gestions que comporten aquests tipus de tràmits. Un d’ells era el gestionar-me la pensió de viduïtat.
Aquesta gestió, pel fet que el meu marit era funcionari, la tramita la “Delegación de Hacienda”, a Madrid, i ens demanen tot un seguit de certificats i documents que s’adjunten en la sol·licitud de pensió.
Abans d’ahir vaig rebre una carta d’aquest estament en la qual em diuen que el meu expedient està aturat per que els falta el “CERTIFICADO DE DEFUNCIÓN DEL REGISTRO ESPAÑOL”. Jo vaig quedar sorpresa, ja que sé que el bufet d’advocats que em representen són uns bons professionals i els vaig telefonar. Els vaig fer arribar la carta rebuda i, evidentment, l’advocat també va quedar sorprès i va optar per fer una trucada a la cap de secció del departament corresponent la Sra. Clara Isabel Melero Redrano.
Aquesta senyora respongué a la trucada dient que SÍ que té un certificat de defunció (a més de la fotocòpia del llibre de família que també consta el registre, més un certificat de defunció internacional, ja que el meu marit va morir a la zona francesa i altres documents), però que està escrit en CATALÀ, i ella no té per què entendre aquest idioma. Davant la insistència del meu advocat, la senyora respongué: “BUENO PARA QUE ESTO SE AGILICE Y NO HAYA MAS DEMORAS, ME HACEN LLEGAR EL CERTIFICADO DEL REGISTRO CIVIL EN ESPAÑOL, PUES SI NO, PUEDE QUEDAR POR AHÍ ENTRETENIDO POR CUALQUIER OTRO COMPAÑERO MÍO”.
Això es el resum d’una conversa més llarga i emprenyadora. També vull fer saber que, mesos enrere, aquest requisit que ARA em demanen a mi, NO el demanaven.
Segurament m’ha tocat el funcionari de torn (tocapebrots), però per comprendre DEFUNCIÓ o DEFUNCIÓN, MORT EL DIA o “MUERTO EL DIA”, TOM o “TOMO”, LLIBRE o “LIBRO”... La resta són dades numèriques: segell oficial del Registre Civil de Calafell i la signatura del jutge.
Sóc catalana, catalanista i independentista. He corregut davant dels grisos per parlar en català i també he rebut -per desgràcia. He après a escriure la llengua del meu país de gran, ja que, de petita, no ens ho van permetre. Vaig estar a la manifestació del 1977 i, ara, a la d’enguany, tot i fer dos mesos d’haver enviudat, però, per ell i per mi, ho havia de fer, i, ara, aquesta colla de... m’obliguen, fins i tot, que l’últim certificat oficial del meu marit sigui en “ESPAÑOL”.
Per mi és increïble el que està succeint. No faig una instància per poder anar collir bolets al Retiro! Amb tot el dolor del meu cor -i per desgràcia-, sol·licito una pensió de viduïtat que em correspon, després que el meu espòs hagués treballat 35 anys com a mestre (funcionari).
Amb aquest escrit, no és la meva intenció reclamar res de res. La pensió, si no és d’aquí a deu dies, potser en passaran quaranta quan la rebré, però sí que m’agradaria FER DIFUSIÓ D’AQUEST FET. Vull que la gent del meu país sàpiga com les gasten els que no ens volen..., però tampoc ens deixen.
Gràcies per la vostra atenció i pel temps dedicat a llegí aquest escrit.
Atentament,
M. Dolors Terrón Sacristán
"Con Hacienda hemos topado"
ResponEliminaA la vida profesional tambè m'he trobat amb la funcionària d'Hisenda típica i tòpica. Sembla que això d'estar al servei dels ciutadans no ho entenen de cap de les maneres i tenen una concepció de la seva funció molt cuartelera. I aquest comentari ho faig sobre una funcionaria de la delegació de Vilafranca. No cal anar-se a Madrid per trobar joies així. Sempre hi ha gent que són més papistes que el papa.
Sento que la Dolors hagi tingut la desgràcia de topar amb la chusquera de torn.